Als nens se'ls hauria de fer veure que la diferència és sinònim en molts casos d'excel-lència. Hi ha una edat en la que no és dolent fer enfadar al monitor i agafar la raqueta de tenis com si fos una cassola (potser en un futur sorprendràs als teus rivals amb cops inesperats gràcies a la teva falta d'academicisme), o d'escriure agafant el bolígraf com si fos una palanca de canvi d'un camió (potser ets un bon pintor, potser les teves pincellades seran gruixudes i plenes de vida, caótiques, i exposaràs la teva obra en les millors galeries) o de donar cops amb la flauta a la taula, en comptes de fer el do-re-mi de sempre a la classe de música (potser ets un bateria de rock i encara no ho saps!). Els nens que ara miren a aquest Phelps per televisió, aquest geni que guanya medalles d'or com si res, haurien de fixar-se en cóm ho fa. Quan dona la tombarella dins de l'aigua per començar el següent llarg a la piscina, llavors que es fixin en els demès nedadors, tots surten a la superfície a l'hora i comencen a nedar com a desgraciats, però ell, Michael Phelps, encara és dins l'aigua, al fons de tot, nedant com un peix per les profunditats i esperant a l'últim instant per irrompre a la superfície i destrossar als seus rivals. Ningú neda com ell, quan tothom fa una cosa, ell en fa una altra, fins i tot el seu cos té una constitució estranya, diferent, com una raresa, com un error, com la diferència que, malgrat el que potser li van dir quan era petit (Phelps, has de nedar com els demès, no facis experiments), ha sigut el que li ha permès ser el millor.
