miércoles, abril 23, 2008

John Mellencamp - Rain on the Scarecrow live 1999

"This land feed a nation, this land made me proud, and son I´m just sorry they´re just memories for you now"

SANT JORDI

Dia d´estrès per a Catalunya, i per mi. A l´escola, els nens rebien els seus premis pels jocs florals, de poesia, contes, il-lustracions... I jo recordava que a la meva escola, el Loreto Abad Oliba, vaig copiar The sounds of Silence de Simon & Garfunkel (tota la lletra traduida al castellà), amb tot allò de "i la pintada de la paret dèia que les paraules dels profetes estan escrites als túnels del metro... i murmurades als sons del silenci", i em va sortir de conya i em van seleccionar pel premi, no sé quin, si Flor Natural o accessit de nosequé... Cap professor va notar que havia traduït una lletra de Paul Simon. The Sounds of Silence. Va ser un dia de glòria, ningú no va veure que jo era un geni? En fi...
Desprès he anat al rodatge de 7 pasos y medio. Una escena importantíssima, i un plaer parlar i veure a gent de l´equip en plena feina. Una bona escena. Ganes de veure-ho, ganes de treure´m el mort de sobre. Desprès uns minuts de tràfec en moto, i directe a Rambla Catalunya, Sant Jordi, amb la Marta i la meva mare. He comprat Economía Emocional, de Matteo Motterlini, un d´aquests llibres que m´encantarà perqué m´explica un tema odiós i complioat, l´economia, des de perspectives originals, casos concrets (grans inversions, el per què dels grans moviments de les empreses, el component emocional d´aquest joc d´escacs que és la base del nostre món), i es que m´agrada tot això de l´economia, o la macro economia, qué fan les grans empreses i per què ¿Quan es va enfonsar la IBM? ¿Per què la Coke, una nova i revolucionària recepta de la Coca Cola, va ser un fracàs milionari fa quinze anys?
I per acabar, el partit del Barça en un bar de merda, desprès d´un berenar-sopar amb la mare. Un gran partit del Barça per cert, que hem vist rodejats de fills de puta (un cabró que no parava de dir-li a l´Eto "negro de mierda"), borratxos en edat de jubilar-se, tunnigs malparits i una cambrera xinesa que no sabia el que era una "mitjana", tot i que en fi, els cambrers cool del Starbucks escriuen el meu nom al got de torn com volen: "Mark", "Mar", "Marco" i l´últim: "¡Un café latte para MOR!".