domingo, diciembre 23, 2007

QUIMET & QUIMET

Menjar hauria de ser no solament quelcom gastronòmic, ja sigui omplir l´estòmac o l´esperit. Menjar hauria de ser un ritual de reconciliació amb el món. M´explico.
El mes de juliol vinent, milers de persones (si, jo també, i això que després critico furiosament els actes massius) aniran al Camp Nou a veure al Bruce. Aquell dia, l´espectacle estarà a l´escenari, però també a a la grada, i això últim és important, aquest sentiment de comunitat, d´alegria cronometrada, paral-lela, un sentiment teu que en un moment precís tenen vuitanta mil persones més. Et reconcilies amb la gent, amb el fet de compartir experiències simultànies amb els demès. Donçs bé, hi han bars i restaurants que et permeten tindre aquesta sensació. Fa no gaire vam anar al Quimet & Quimet, un bareto de tota la vida que prepara delicioses tapes de fumats, torta del casar, anxoves, en fi. Fantàstic. Estàs de peu, i sempre a reventar de gent, de vegades menges més a fora del local que a dins. Però es sensacional passejar la mirada pels clients (des de gent del barri fins a jovent benestant importat d´altres zones urbanes) i veure com gaudeixen d´un ritual comú. El ritual que marca en aquest cas, el mateix Quimet & Quimet, igual que al concert del Camp Nou, el ritual el marcarà el Bruce i la seva banda. Un ritual de peu, on parles a un volum mig / alt, un ritual alegre i viu, amb cambrers alegres i ràpids, sempre en tensió, sempre amb un punt d´agobio, d´ostia puta que no arribem, però és que ja està bé així. Tot és el ritual. Les ampolles de vi a les altes prestatgeries, les llaunes de tonyina, el salmó, el bacallà... I els qui, com tu, presencien i participen en el ritual encantats de la vida.
Barcelona no és ciutat de tapes, això està clar, però el Quimet & Quimet n´és l´excepció. Ideal per un aperitiu ràpid i vibrant i desprès, a dinar fantàsticament bé on tu vulguis. Ens queda tot el dia per nosaltres.

FUENTE DE VIDA


Uno ha de estar siempre agradecido por las cosas buenas de la vida. Y, si, mucha música, cine, comer y beber, pero hay algo que está por encima de todo eso, y a eso precisamente rindo pleitesía desde hace varios años, cada día de mi vida. Señoras, señores: la fuente de la vida ¡el ventolín!
No me he drogado nunca, la verdad, a parte de porros, que nunca me causaban un efecto demasiado memorable, a parte del coñazo extremo de tenértelo que fabricar, pero estoy seguro que un chute de ventolín es un buen sustitutivo de cualquier tipo de droga. Absorbes ese maná amargo al coger aire, y notas que te penetra, y que todo el aparato respiratorio se abre de par en par, cual flor de primavera. Y entonces, es que es un placer orgásmico, es como si dios bajara y te dijera: mira, te doy un poco más de vida, disfrútala tio, te quiero.
El ventolín es mi gran amigo. No hay nada mejor que un ventolín lleno a rebosar, y nada peor que uno a punto de terminarse, porque entonces cuando te chutas, te quedas a medio camino, y lo pasas fatal. Pero esa es la parte oscura del asma, de la cual mejor no hablar.
Fijaros en el diseño del ventolín, una máquina perfecta, una pistola que dispara balas de vida (¿alguien recuerda la escena del matón y el ventolín en una de las pelis de los Cohen, aquella con Clooney y Zeta-Jones? Los ventolinoinómanos la tenemos en gran estima). El azul, ese azul clínico, de hospital de la posguerra, el cuello, justo para que lo puedas agarrar bien fuerte, el tapón de un color más oscuro. No hay detalles supérfluos, es el minimalismo hecho medicina.
Tengo un ventolín en cada rincón de mi casa, y llevo uno en el bolso, aunque también lo encontrarás en mi coche y en mi despacho. Adoro a mi médico de la seguridad social porque me lo receta sin hacer preguntas (otro día hablaré del inhalador para profesionales ¡¡el Symbicort Thurbohaler !!).
La vida sin mi ventolín no sería igual.
Venga, todos a inhalar conmigo: destapad, a la boca y uno, dos... ¡tres!: ssshhhhhuuuuuugggggggggggaaahhhhhhhhh!!!!!