miércoles, julio 30, 2008

JOHN PHILLIPS: JOHN, THE WOLFKING OF L.A (1970)


Con una imagen como esta (¿No recuerda al Dylan de la portada de Desire?) a John Phillips no debían faltarle mujeres dispuestas a dejarse seducir allá por 1970, de hecho estaba casado con la bellísima Michelle, y juntos formaban parte, como es sabido, de The mamas & The papas. Su debut en solitario después de disolverse la formación californiana es este John, The wolfking of L.A. Acaba de reeditarse hace poco y, con el permiso del Pacific Ocean Blue de Dennis Wilson (que estoy saboreando con sumo cuidado, por ser para mi un momento histórico), es la reedición más importante de los últimos meses. Así lo pienso yo por lo menos. Este es un disco precioso, descubridlo, entrad en sus paisajes suaves, rock californiano de bellísima estampa, con letras preciosas de Phillips, siempre recordando vivencias personales, música emocionante, ya desde los primeros segundos supe que era un disco especial. Eso se sabe, como conocer a la chica de tus sueños. Quién puede perder el tiempo con lanzamientos actuales cuando John Phillips te espera en el reproductor, salido de la maquina del tiempo, casi 40 años después.

SOMNIS

De molt jove anava per fotògraf, però la responsabilitat envers els seus el va fer acceptar que potser el seu somni hauria d'esperar, era el moment de treballar del que fos i guanyar prous diners per viure bé i honradament. L'Hector ha viscut bé i honradament fins ara, si esclar, hi han moltes coses de la seva vida que no m'ha explicat, no tenim prou temps i tampoc fa falta, però mirant-lo o sentint-lo parlar, o sobretot veient com es desviu per la seva feina i pels demès, ja veus que si, que mai s'haurà queixat del món, del govern o de déu més del necessari, que el primer era l'esforç, perquè els qui es queixen del món, del govern i de déu són els mantes i els covards. Així donçs, l'Hector ha treballat tota la seva vida com un professional d'elit, sense defallir i donant sempre un plus d'estima per la feina (i això no es paga amb diners...), i mai, mai ha deixat de ser una excel-lent persona. Però... On ha deixat el seu somni de joventut? On el va perdre? Donçs no l'ha perdut. Ara nomès que aixeco el cap i el veig cremant a cops de riff la seva guitarra, amb una energia i una facilitat per millorar digna d'un adolescent, llavors m'adono que el somni és allà mateix, en cada nota de la guitarra que ell toca satisfet, triomfant. Té molta sort l'Hector, molts somien de joves, però quan passen els anys son incapaços de recordar en quin calaix de la vida havien guardat allò que somiaven.