martes, diciembre 04, 2007

DE SOPAR AMB LES PROFES

Ahir un sopar amb professores de l´escola on treballo, a l´Ottimo, un restaurant italià amb certes pretensions al carrer Enric Granados.
El món del magisteri és curiós, i una de les coses que més em sorprèn és que hi han molts profes que portant quasi bé quaranta anys en primera linia semblen jovenets (nomès que amb una experiència i una personalitat devant dels nens que de vegades resulta màgica) i segueixen tenint idees, força i ganes, i parlen d´aquest o de l´altre nen com si no n´haguessin conegut a milers d´ells. L´ofici de professor hauria d´estar allà dalt de tot, junt amb el de cirurgià o notari, però en aquests temps de mediocres i egoistes, cada cop es senten més veus que critiquen al sector, o et trobes casos de pares que és queixen de que no entenen als seus fills al cole, i que aquests ho passen malament, quan de fet, els nens abans de passar a escola s´han format a la llar i gran part del que ens trobem a les classes és el que els mateixos pares han construït a casa.
I d´altra banda, no m´oblido dels nois i noies en pràctiques o de primer any, gent igualment abnegada que treballen d´una manera totalment professional i sacrificada. És meravellós veure a noies per les classes que es prenen tan seriosament la seva feina, i que estan com flans abans de la seva primera reunió de pares. Bé, conec a professores que estan com flans devant de la reunió de pares quan ja porten més de vint-i-cinc a les esquenes, i això diu molt sobre aquesta professió. Poc pilot automàtic i molta dedicació i patiment.
El sopar bo: el primer plat una mozzarela bona i grossa, el segon una pasta que emplenava massa i tampoc era gaire especial. Però tot plegat bastant agradable.

MARY GAUTHIER: BETWEEN DAYLIGHT AND DARK


La verdad es que Between dayliht and dark, el nuevo disco de la cantautora Mary Gauthier pinta genial. Es americana oscura, que te va cazando poco a poco, no a cada escucha, sino a cada canción, a su ritmo pausado pero firme. Esta mujer siempre me ha fascinado, su vida había sido un cúmulo de desastres (cárcel incluida) hasta que a los cuarenta empieza a ganarse la vida con la música, después de regentar un restaurante, creo que en Boston. Sus canciones, como las de Steve Earle o Lucinda Williams, son incontestables porque salen de la vida, y de la verdad que hay en ella, en sus vivencias, en la experiencia vital propia. Todo ello pintado con la mejor calidez de la música tradicional americana, de las guitarras acústicas en su punto neblinoso perfecto, de la delicada piel sonora que se ajusta perfectamente a cada canción.
Un disco para disfrutar a solas, mientras trabajas, escribes o vas por la calle.
Ya se que no viene a cuento, pero escuchándola a ella, todavía me da más palo ponerme con el último de Devendra Banhart, o yo que se, Damien Rice o Iron & Wine, no se, el tipo de cantautores que te lo juro, me parecen un torro monumental.