TEMPS.

Em preocupa el pas del temps, un dia és diumenge, i en no res, ja torna a ser diumenge. Quan era petit això em semblava meravellós, volia dir que els dies de cole acabaven ràpid i de seguida era divendres (al cole, els divendres a mi m´agafava el que els meus amics deien que era "la fiebre del viernes", i em posava a saltar i cridar com una puta, a xisclar i fer carotes, eren els nervis d´acabar el cole, suposo...).
Quan arribes a casa has de fer una valoració del dia i assegurar-te de que l´has aprofitat, que, com en les bones pelis, les bones narracions, el temps gastat ha servit per avançar en alguna cosa. És l´única defensa dels qui, quan fem els trenta (o les vint-i-cinc, o l´edat que sigui), ens rallem amb això del temps. Es que t´ho juro, els dies s´escapen.
Ara que ho sé, els dies s´escapen, també invirteixo menys temps en recordar coses o perdre´m en el passat. Si puc, deixo que la vida m´arrossegui, ara que bufa un vent lleuger i ningú ha destapat el desguàs, perquè llavors l´aigua et porta al fons ben negre del forat en un sospir, i a la teva banyera ja no hi queda aigua, i llavors, the end.