Cada cop que mor un dictador jubilat és una gran derrota per a la humanitat. Paios vells, amb cara de bones persones, asseguts en cadires de rodes, amb el cos feble i la ment qui sap on. Sembla que hagin viscut dues vides. A la primera feien marcar el pas del seu poble allà dalt de la tarima, amb ulleres de sol i uniforme militar, sempre acompanyats de la seva cort, braços creuats i el gest i el cor ennegrits. A la segona són iaios que ni tan sols poden menjar sols. És una derrota nostra perque moren ara com a essers humans sense memòria, i no van tindre la delicadesa de dinyar-la en aquella primera vida, quan eren uns fills de puta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario