Sembla que a banda de ser un aristòcrata del rock i un fabricant de blues per tots els públics, Eric Clapton també va gravar discos perdurables. Un és una obra mestre de la música, l´emocionantíssim Layla and other assorted songs, firmat com a Derek and the Dominos, el seu primer disc desprès de militar en els seminals, influents i sempre presents Cream i amb Blind Faith, amb els quals graba nomès un disc. L´altra àlbum és el que escolto els últims díes, una suau lliçó de balades i rock mainstream amb gust: 461 Ocean Boulevard. Són cançons per escoltar amb calma, no et preparen per una festa, però tampoc et fan canviar de canal. I poc a poc vas entrant en la dinàmica del disc, i trobes una cara 2 memorable, amb un tema meravellós, ple de sentiment, que t´acarona els sentits durant cinc minutets: Let it grow.
Sempre m´he pixat en la llegenda d´Eric Clapton. Jo era i sóc fan de Cream, però en fi, odiava Wonderful tonight i d´altres hits de la seva etapa en solitari. Ara rectifico. El disc, per cert, va ser produit per Tom Dowd, l´home que firmava els clàssics dels Allman Brothers, sense anar més lluny. I inclou l´estandard claptonià I shot the sheriff, un berenar humil al costat de les demès nou cançons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario