COSES DE LES ELECCIONS

Em ve de gust parlar d´Esquerra Republicana. Perqué potser el seu fracàs és un bon resum del fracàs d´aquestes eleccions per a tothom, per la política i per la gent. I la síntesi d´aquest daltavall és que Catalunya perd. El bipartidisme ens fa mal, de fet, el bipartidisme, l´aposta pel domini de dos partits, ha sigut l´únic estratègia en la que han coincidit PP i PSOE, i ens han demostrat que la crispació no és cosa nomès de la dreta, sino dels dos partits juntets, la crispació és una estratègia que utilitzen els polítics de PSOE i PP, mitjançant els monopolis de comunicació respectius, per aïllar als espanyols en dos únics blocs, és a dir, més possibilitats de guanyar; ben mirat és lógic, és perfecte, imagineu una Champions amb nomès dos equips. I tots ens ho hem empassat. D´aquesta tragèdia política (mireu les avorridíssimes gràfiques, dos úniques línies, PP i PSOE, com dos gratacels, i tres o quatre més al costat que semblen barraques de Can Tunis), d´aquesta farsa, dic, surten perjudicats els votants enganyats i sobretot els nacionalistes. El vot de la por i la crispació s´ha carregat el nacionalisme d´esquerres, ERC, sense anar més lluny. Però seria innocent creure en el que diuen els en un altre temps polítics més cool de Catalunya, aquells que dèien no a la corbata al Parlament, aquells que van pensar que, amb càrrec públic, cotxe oficial i els ulls embenats, podien anar a xerrar amb els etarres a França. Jo vaig confiar durant bastant de temps amb aquests polítics cool, i ara em tornen el favor amb la seva pràctica desaparició del mapa. I em senta fatal, perque jo voldria ser nacionalista i d´esquerres, i vull que Catalunya estigui present a Espanya i a on sigui. Però ha arribat tot a un punt màxim de tristor a ERC, que ja es que m´alegro dels resultats de CiU. Cóm han pogut fer miques en tants pocs anys el que havien aconseguit? Al 2004 Esquerra ho tenia tot, ara qué faran? No votaré a CiU, no, però reconec que com a mínim els bons temps amb Pujol duraven dècades, i amb Carod duren un grapat de tristos anys, quatre o cinc. El bipartidisme donçs, no nomès es cosa dels qui l´han promogut vergonyosament, sino dels qui no han fet res per evitar-lo.