LAUREL

A la porta del Renoir Floridablanca hi ha sempre un senyor gran que fa cua per entrar a la seva sala. Sól, es distreu amb el cinema en comptes d´estar a casa aguantant a la dona, o els records, o l´avorriment. És graciós, però si t´enganxa es dedica a explicar-te de qué va la pel-lícula que vas a veure "esta va de un samurai que está ciego y entonces claro...". Els del Renoir li haurien de tapar la boca amb esparadrap, l´altre dia quasi bé ens explica de "pe" a "pa" Los Falsificadores. Si has pagat l´entrada, falta mitja hora per la peli i no vols aguantar a aquest mestre de la sinopsi, pots creuar el carrer i demanar una Quilmes i un parell d´empanades al Laurel. És un bareto mono, estret i llarguirut, sempre ple de gent, una mica desastrat perque els amos, argentins, van al seu ritme, i sempre tenen platets amb targetes de crèdit sense cobrar, canvis i dotzenes de copes sense endreçar. Però els redimeix que fan unes empanades superiors: de carbassa amb mozzarella, de tonyna, de carn, d´espinacs i ceba... És el berenar perfecte pre cinema, o el sopar ideal per una trista nit de diumenge, això que no vols anar a un lloc de veritat, un restaurant de debò, però tampoc et vols quedar a casa i contar les hores que falten per dilluns. Devant de cada cinema hi hauria d´haver sempre llocs així, nomès espero que no morin d´èxit -tenen massa clientela i se´ls en va l´olla- i no "s´empanin" (broma dolenta).