APRENDRE DE CATALUNYA

Als catalans ens ha tocat patir (i encara hi som) un parell o tres d´anys de depresió. Els trens no arribaven, patíem la degeneració de les infraestructures, un maltracte des de Madrid que culminava amb un estatut que ens han sofregit fins que nomès han quedat les engrunes negres cremades i enganxades al fons de la cassola, en fi... Però la paciència de la gent del carrer ha sigut impressionant. En sèrio, hauríem d´estar molt més cabrejats, mil vegades més indignats, hauríem d´enviar un comando de cabrons amb pilotes per cantar-li la canya a la Magdalena Álvarez, hauríem de fer tantes coses. I tanmateix, seguim amb la nostra vida prou normal, moderadament pacífica, lleugerament distanciada perquè no se'ns mengi la crua realitat. Per això, ara que aquests transportistes (que no són ni la meitat del sector!) volen convertir les seves reivindicacions en el nostre problema, ara que els nervis comencen a estar al punt de bullir, ara que ni el més hippy es creu això dels piquets informatius que no condicionen, ni amenacen, ni tota aquesta parafernàlia de vaga que ha aturat el país i ens ha privat de la nostra llibertat, ara donçs és el moment de donar una lliçó de fredor i intel-ligència, no caure en actes estúpids de violència i nervis, com deia l´altre dia, ser crítics, però aguantar el temporal sense caure en la provocació. Nosaltres mai ens hem de situar a l´alçada d´aquells que, per collons, han posat al país en quarentena.