martes, junio 17, 2008

ELS AVIS

Si hi ha quelcom que em fa sentir que no estic preparat, que no he estudiat prou, és veure com els pares envelleixen. Els defectes se'ls fan grossos, i els veus venir de ben lluny, com una porta que sempre grinyola, ja no els tapen com abans els defectes, i les virtuts són quasi bé innocents, sense barreres, com l´amor d´un nen; ara penso en quan estan amb els seus nets, i tenen la fe religiosa, brutal, de fer per ells l´impossible, i fer-ho com ho fan els avis, patint, amb un amor desesperat i trist, amb l´amor de l'últim instant de tots, un amor que no entèn del dia a dia, ni de la feina, ni de desencants de la parella, no és un amor de pares, és un amor d'avis. L'amor dels avis pels nets és una visió, pot ser la més autèntica, de l´amor total. Ningú estima tant a un altre esser humà com els meus pares estimen als nets, ni jo estimo tant a la Marta ni ella tant a mi, l´estima dels avis és autèntica perquè es val per si mateixa, no té projectes paralels ni ambicions, és l'amor ple quan la vida ja està escrita.

2 comentarios:

TONI dijo...

M'has tocat la fibra amb aquesta entrada. Hi ha molta veritat i saviesa en ella...

Es mescla la tendressa de l'amor cap als néts, projecció de l'amor cap als fills, amb la certesa de què s'acaba una etapa de la vida per iniciar una de les darreres, quan no la despedida final en el pitjor escenari imaginable.

Masses emocions juntes.

Marc Monje dijo...

Moltíssimes gràcies un altre cop!