DRY MARTINI

No és el lloc on em prendria l´última beguda de la meva vida. Això seria possiblement en un pub, o en un concert de Manowar. Però si que és el lloc on pots anar a parar si et vols riure de la mort, o convidar-la a una copa. I si vols fer-ho amb classe, ja saps, fer-ho bé.
El Dry Martini del carrer Aribau té l´estil de la decadència. Una decadència amb el cap ben alt. L´estil és allò que tens quan comprens que el món és una casa de bojos, i que tot està podrit, però ho assumeixes tant que no t´indigna, i vas i demanes un whisky sawer, o un white russian. Et penses que Humphrey Bogart tenia estil perque anava rient i cantant? Ell ho sabia: la vida, senyors, és una merda, celebrem-ho.
Jo al Dry Martini, no em crec res, ni als tios encorbatats amb la puta de metro noaranta al costat, ni als matrimonis de tornada de la tornada, ni al grupet de dones d´avançada edat tiki-taka, xiuxiuejant com serps, ni als executius dient-se tio no jodas, estuve comiendo con Vázquez, qué cabrón. No et creguis res allà. Al Dry Martini tot és cínic, tot és un punt magnífic i un punt i mig lamentable. Una societat enamorada de si mateixa i una societat que mai es mirarà en el mirall de les veritats. El fum (un dels locals amb més fum -a l´hora punta desprès de sopar- que conec), els cambrers, els mobles, els clients, tot va cap amunt, però ai, ja notes que cau. La gran filosofia del luxe, que també ho és de la decadència.
Disfressa´t de puta, disfressa´t de senyor. El món s´enfonsa, i qué?