APRENDRE A MORIR

Una dona a punt de ser desallotjada de casa seva per impagament decideix venjar-se dels qui volen fer-la fora. Ruixarà el seu pis amb gasolina i li calarà foc. Potser ella morirà dins, però aquest serà el seu missatge, el testament final, a mi ningú em pren casa meva, cabrons. Las flames s´extenen, explosions, caos, bombers, periodistes... Tres morts. És això el que volies? Això es el que costa treure´t del teu fotut pis? Ens obstinem tant en la cultura de la vida que oblidem aprendre la cultura de la mort. Saber morir. El marit maltractador que un dia mata a dona i fills i desprès és suicida no en té ni idea de cultura de la mort, perqué en veritat ell el que volia era morir -tots els marits assassins volen morir perque estan desesperats, perqué no saben viure- i no ha sigut capaç de clavar-se el ganivet als budells fins que no ha vist a la seva familia dessagnant-se pel terra del menjador, putu covard. La dona i el seu pis és el mateix, ella no ha sigut capaç de donar sortida a la seva desesperació fins que no l´ha feta grossa, no volaré jo, aquí volarà tothom. Esclar que ara tot són hipòtesis, i potser la història del desallotjament no ha sigut la causa de la tragèdia d´avans d´ahir a la Verneda, però posem que sí ha estat així. És un cas més de no saber morir, no tindre cultura de la mort. Hi haurà un dia que a les escoles els nens hauran d´aprendre que si volen dinyar-la -que tots som lliures- ho facin en un lloc legalment establert per tal assumpte. Un desert amb totes les mesures de seguretat on hi vagin a parar tots els màrtirs islàmics, els maltractadors assassins, les dones deshauciades, un lloc on podràs morir amb totes les comoditats, un lloc on no faràs mal, un lloc on t´oblidarem per sempre cabró. Suicidar-te és un acte íntim i personal, oi? donçs vinga, fora d´ aquí.