DESIG

Hi ha una etapa a la vida en que creus que és possible viure nomès amb el desig. La desitges a ella, i sembla que amb aquell únic empeny, amb aquella sola força tan plena de sentiments i alhora tan buida perque no s´ha realitzat, nomès amb l´esperança del premi que mai arriba, tot tingui sentit. Hi ha una etapa a la vida en que no es viu de realitats, sino de somnis. Llavors et pots permetre lliscar en tardes al llit mirant el sostre i escoltant les teves cançons, tardes inútils en les que et dediques a cuinar el somni i el remenes un i altre cop. Avui, el personatge protagonista de la dolça pel-lícula Once, que fan al Meliès, m´ha fet viatjar a aquella etapa. Un noi que viu en el desig insatisfet de voler-la a ella i no tindre-la, i tot el que fa durant el dia té aquesta connotació lleugerament dolorosa però alhora agradable, com un núvol que creua la ciutat en silenci, presoner del desig, mentre la resta fa la vida de sempre, i compra a les tendes, paga factures o treu el gos a passejar.