Hi ha discos que abans de comprar-los, a la tenda, ja els olores, ja els sents al teu cap i ja saps que seran extraordinaris. Quan l´altre dia vaig entrar al Revolver i allà a les novetats vaig veure el disc de Mudcrutch, no va fer falta gaire més, el era CD allà, amb la seva estranya portada, i un nosequé (un "quelcom" que els qui s´ho baixen tot per internet no poden sentir, I´m sorry) que dèia que aquell seria el disc de l´any.
Mudcrutch era la banda que va formar un Tom Petty post adolescent abans de convertir-se en el Tom Petty que tots coneixem, sempre acompanyat dels seus Heartbreakers. Una banda de joventut, una de les milions de bandes que es queden en no res. Ara que Petty podria dormir-se en gires tranquiles pel seu país, sense tan sols haver de gravar música nova, en una reacció instintiva i sorprenent als seus 58 anys (que em recorda al gir radical que ha pres la música de Nick Cave, de 50 anys, amb el disc de "grup" de Grinderman, Cave, en comptes d´envellir entre balades al piano ha decidit agafar la guitarra eléctrica i fotre més soroll i caos que mai), ara donçs, Petty ha reunit als Mudcrutch, aquesta la seva banda primerenca. Per tant, al Revolver no vaig comprar el nou disc de Tom Petty & The Heartbreakers, sino el debut dels Mudcrutch, on acompanyen a Petty les dues peces fonamentals dels Heartbreakers, Mike Campbell i Benmont Tench, guitarra i piano respectivament, a més de Randall Marsh, batería, i Tom Leadon, guitarres i veus amb Petty. No, aquí no hi ha temps de viure de rentes, ara és el moment de construir, de tornar a permetre´ns el luxe de ser joves de nou. Ells ho han aconseguit. Mudcrutch és un disc preciós, necessari perqué et meravella des del principi (com aquelles reaccions que creava el Tomorrow the green grass, dels Jayhawks). Shady Groove i Scare Easy són un inici que mai paro d´escoltar. El so, l´actitud, la frescor (el disc el van grabar a sac, en pocs dies, sense punyetes), les melodies perfectes, de porcellana, com nomès les crea i les canta en Tom, i després, la resta del disc, un passeig pel country de posta de sol, pel rock, per improvisacions lluminoses com a Crystal River, deu minuts de joia i delicadesa, i The wrong thing to do, un rock segur, d´escola; de vegades sembla que estiguis devant de la millor versió del Sweetheart of the rodeo dels Byrds, és el country elecrificat però net, so de Rickenbaker, pur, melós, com a Queen of the go-go girls. Jo no escoltava un Tom Petty millor des de Echo, i d´allò fa deu anys. Hi han coses tan clares, tan poc discutibles, i aquest disc ho és, nomès pots lloar-lo, i esperar que li agradi a quanta més gent millor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario