CAL GANXO

Els calçots cremant damunt la brasa, i centenars de pixapins que agafem el cotxe i anem a menjar-nos-els. Una Catalunya no fa festa diumenge perque l´altre vagi de calçotada. Arribes a un aparcament gegantí i un iaio et rep amb amabilitat, un home d´allà, un pastor que fa d´aparcacotxes (és un dir...) i reparteix caliu sense que ningu li demani. Oblida que estàs fent quelcom especial, avui ets un dels 750 pixapins que dinaràs a Cal Ganxo, en el primer torn a partir de les 13.00, o el segon a partir de les 15.00, ho entens, oi? dos torns, no això no és l´Arzak que diguem. De vegades no cal ser original, de vegades n´hi ha prou amb una familia tota dreta al voltant d´una taula i la cerimònia del calçot. Ara que Catalunya és un vaixell sense patró ni tripulació, ara que no sabem devant de qui agenollar-nos, ara toca recuperar el que sigui que som o hem sigut. El porró de vi, el calçot, la carn a la brasa i la crema catalana. Millors cuines n´hi han, millors països ni ho dubteu, però aquí a casa és el que hi ha, i aquest Cal Ganxo (una gran empresa, tenen quasi bé tot un poblet, Masmolets, convertit en restaurant, molta molta pasta) ho representa de meravella. Trobar taula, difícil. Ah! Un passeig per Montblanc per pair el dinar és molt recomanable.