L´elit de la cultura, societat i política catalana assistia en processó al adéu de Lluis Llach a Verges fa ben poc. Els demès milions que també estimem la música i les paraules, fins i tot el gest, els ulls, la veu, els jerseis gruixuts i les gorres d´aquest home, ens menjàvem els mocs a casa, veient-ho per TV3. Però en Llach no és això. Jo el porto molt molt endins, com tanta gent, la seva no és una música que es quedi en la pell, és un poder que va més enllà i no fa sino obrir-te més i més portes no cap enfora, sino cap endins teu. Amb discos com Nu, I si canto trist, Somniem o 9 he encès llums en la meva ànima que m´han permès conèixer altres racons, altres sensacions que no coneixia. En Llach no és una cerimònia social d´un sol concert de comiat amb públic enxufat, sino tot allò que ell ens ha deixat a cadascun de nosaltres.
Ara escolto Porrera, un disc que sempre porto al cotxe. És el punt perfecte on trobem el Llach sinfònic i complex amb el Llach més de cançons curtes i directes, no és Un pont de mar blava, aquella opus sinfònica inesgotable, però tampoc la sencilla suma de cançons de 9. Aquest és un disc que olora a terra. Si la terra, el paisatge català tinguès música, aquesta seria com els camins instrumentals de temes de Porrera com Lo Cirerer, que mai em canso de gaudir, o aquella tarda freda al camp que és Pilar, amb les estrofes "Au, anem cap a casa, Pilar, que es fa tard i demà caldrà alçar-se". Embruix de Lluna no té sabor a terra, ben bé és el cel de nit, i un dels moments que més estimo de tota la discografia de´n Llach, és una instrumentació tan fina, tan pensada i alhora però, igualment sencilla, brillant i transparent. La terra, el cel i tantes bones cançons que culminen a El Café Antic, on el caliu i els rostres de la gent al voltant de la taula d´un café són el merescut repós -amb les finestres entelades pel fred del carrer, l´olor de café, la conversa i la pau d´allò que coneixem i ens fa sentir segurs- d´una obra que és una meravella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario